Si fa cinc anys algú m’hagués dit que avui estaria invertint temps i diners a veure partits de futbol en directe, no m’ho hauria cregut per res del món. I, en canvi, aquí estic, orgullosa d’haver descobert una passió que m’ha connectat amb mi mateixa i amb una causa més gran.
És fascinant com canviem al llarg de la vida: evolucionem, ens redescobrim i, de vegades, trobem passions en llocs inesperats. Aquesta reflexió, però, no parla només d’aquests canvis personals, sinó del context social que els fa possibles. Vivim en un món en transformació, i aquests canvis afecten inevitablement la manera com ens percebem i ens projectem cap al món.
La meva generació, la Z, també anomenada amb cert menyspreu la "generació de cristall", ha crescut enmig d’una onada de feminisme intens, una de les més significatives de la història recent, i aquesta lluita ens ha inculcat la llavor de les causes socials. La capacitat de detectar micromasclismes, desafiar la invalidació en espais masculinitzats i plantar cara a les creences desafortunades d’éssers estimats. És clar que encara queda un llarg camí per recórrer, però per aquelles de nosaltres que hem crescut amb una consciència feminista, veure canvis socials que semblaven impossibles fa tan sols uns anys, genera una satisfacció inexplicable. Aquestes transformacions són sovint lentes i contraculturals, però, afortunadament, quan arriben són sòlides.
I tot i que veure els fruits de la lluita és sempre motiu d’orgull, per la nostra generació ja és tard per moltes coses. Igual que hem crescut amb la llavor de la igualtat plantada al ventre, també portem una motxilla de prejudicis que hem de revisar constantment per assegurar-nos que no se’ns ha colat cap argument classista, xenòfob o masclista en els nostres propis discursos. Mai podrem alliberar-nos per complet del que ens ha ensenyat el món fins ara, i per desgràcia, el nostre encara és hostil en l’aspecte de la inclusió.
Com diu Judith Butler, “allò personal és polític”, i el que queda clar és que encara avui dia, el fet de ser percebuda com a dona comporta violències sistemàtiques. Un exemple clar és la pressió estètica, un dels instruments més potents del patriarcat per controlar les dones en societats aparentment avançades. Se’ns ensenya a preocupar-nos per encaixar en cànons que ens volen fer petites, tant físicament com psicològicament, i aquesta obsessió ens distreu d’altres prioritats essencials per ser éssers humans sans i feliços: cultivar la força física, crear rutines saludables, construir una vida plena i, sobretot, conèixer-nos i estimar-nos.
I aquí és on entra el futbol femení, una descoberta que fa només dos anys va canviar la meva perspectiva sobre mi mateixa i sobre el món. Quan la meva mare em pregunta, sorpresa, per què m’agrada tant el futbol femení, li responc que no és el joc en si el que em fa vibrar i emocionar-me (com a mínim, no ho era al principi), sinó el que representa: una forma de resistència i un espai on les dones poden ser admirades per la seva força, habilitat i determinació, no per complaure estèticament o pel seu encant.
Aquesta admiració va començar l’any 2022, quan vaig tenir la sort que em convidessin a assistir a un partit de Champions del Barça femení. El que vaig viure al camp va ser transformador. Veure 11 dones corrents, competint i guanyant amb tanta determinació em va emocionar profundament. Aquestes esportistes no només ballaven sobre la gespa en una coreografia alhora perfectament coordinada i improvisada, sinó que també estaven escrivint història, estaven reclamant ser representants del màxim exponent de la cultura de la masculinitat: el futbol. Vaig adonar-me que aquestes dones que veia per primera vegada portaven tota una vida lluitant contra les forces més brutals del món: les creences, els prejudicis, la tradició. Per ser allà, havien de mostrar-se sempre segures de què tot valia la pena per poder-se dedicar al que les apassionava. I a més de tot això, cadascuna aportava el millor d’ella a l’equip gràcies al seu cos fort i divers.
I aquesta seguretat de les jugadores, entre altres coses, em va inspirar i va ajudar-me a reconciliar-me amb el meu propi cos. Aquest punt d'inspiració sovint queda minvat en els arguments a favor de l'esport femení, que reforça sovint la idea de la representació i la necessitat de referents professionals de l'esport, però que oblida altres matisos amb impactes significatius. I la realitat és que, després de 22 anys, i gràcies a poques hores d'exposició mediàtica d'un grup de futbolistes, jo he pogut arribar a estimar-me el meu cos no perquè ho hagi de fer o perquè és el meu deute com a feminista, sinó perquè finalment he integrat que el meu cos és bonic, estètic, femení, vàlid i sa.
I és que a les que ens hem format les nostres creences durant els anys 2000, la societat, els mitjans i l’audiovisual ens ha fet primer, odiar-nos si no entràvem en el cànon de la dona petita, molt prima i blanca, si no posseíem un cos dòcil que ocupés poc espai. I després, anys més tard durant l’adolescència, el feminisme ens va ensenyar a no criticar ni veure de manera despectiva aquestes persones que sortíem de la norma. Que els cossos són diferents ho sabem totes, tenim colors de pell diferents, alçades, cares, formes, cicatrius, gestos, corporalitats diferents i això és el que ens fa ser nosaltres. El que ens dona personalitat, ens fa únics i és el llegat més evident que ens deixen els nostres avantpassats.
Però no va ser fins que vaig descobrir el futbol femení que vaig sentir que tota la teoria cobrava sentit. Totes les jugadores de primera divisió tenen cossos més petits, grans, definits, amb músculs a la vista o sense, però ningú pot argumentar que cap d’aquells cossos no està sa. Totes elles treballen cada dia en els seus hàbits d’alimentació i en construir el físic més adient pel seu esport, i, en canvi, cap d’elles està a sobre d’una passarel·la sent admirades pels mass media. I això, em va curar.
Alèxia Putellas, barcelonista de bressol i una de les majors referents de feminisme actuals (sense portar el discurs per bandera, li ha sigut donat per les circumstàncies que ha viscut, la gran sort de les seguidores és que és una gran política, líder innata i comunicadora), té un cos gran, fort, voluminós. El meu gran complex des de petita allà estava, en una de les dones que més admirava del món, i l’estava utilitzant com a avantatge per ser cada dia millor en la seva feina.
I això, aquests tipus d’experiències que cada dia són més comuns entre les joves són el que diferencien el futbol masculí del femení. Mentre que els estadis masculins sovint són espais d’hostilitat, insults i violència, els camps de futbol femení són llocs de sororitat, respecte i inclusió. Les jugadores, amb les seves identitats diverses i les seves lluites personals, esdevenen referents, no només per les seves habilitats, sinó per la seva autenticitat i valentia.
I no em vull oblidar de fer un apunt: tot i admirar aquests vessants les nostres referents, mai oblidem que la feina de les futbolistes no hauria de ser representants de lluites col·lectives, perquè per justícia haurien de poder dedicar-se completament a la seva feina sense haver de respondre preguntes que corresponen a activistes i professionals de la política, l’antropologia o la psicologia. Però com de costum, a les dones se’ns exigeix ser: “prácticamente perfecta en todo” (així ens ho deia la nostra mainadera preferida de la infantesa) per legitimar la nostra presència en espais tradicionalment masculins. Han de ser futbolistes brillants, però també polítiques, líders i exemples morals, a diferència dels seus companys masculins.
Malgrat aquestes desigualtats, el futbol femení no només està guanyant terreny cada temporada, sinó que a poc a poc està canviant el món. Cada gol, cada victòria i cada partit ple al Johan Cruyff és una declaració d’intencions: que les dones no només mereixen ocupar aquests espais, sinó que hi pertanyen i estan transformant-los en alguna cosa millor.
I potser és aquí on rau la veritable força del futbol femení: no és només un esport, sinó la prova de què la lluita feminista està donant els seus fruits, ajudant a construir una societat menys hostil pels col·lectius vulnerables. Una revolució silenciosa. Avui, mirar un partit de futbol femení és molt més que veure un joc: és ser testimoni del futur que estem construint.
Comments