immensament

Crec que una de les coses que no t’he dit encara és com m’agrada el mar.

Al mar li he escrit més que a ningú, i m’hi he passat moltes hores en què he sigut immensament feliç.

Com no t’hauria d’estimar si portes el mar al teu nom?

Com no t'hauria d’estimar, si hem construït junts un amor impensable aquests dies? Ens hem permès, l’un a l’altre, connectar profundament sense tocar-nos ni un instant. Tot i que moltes voltes, el que vulgui sigui trencar la banalitat que ens separa i que els teus cabells ressegueixin la intersecció dels meus dits. 

Sense pressa, i lliscant.

Fa unes quantes nits que et dedico el meu últim pensament. I el penúltim, i fins i tot l’anterior.

I si em posés a contar els que et dedico al llarg del dia, no sabria on parar. Igual que tampoc sabria dir on s’acaba l’aigua i comença l’horitzó.