Un acte revolucionari

Heu sentit mai comentaris com ara: “No sap què vol, s’ha de centrar. Ara fa això? I de què li servirà? Per a què? Què ha deixat de fer allò altre?”?

En la nostra societat occidental i desenvolupada del 2025, la curiositat, lluny de ser un motor d’enriquiment personal, s’ha convertit en una càrrega per a aquells que no encaixen en el motlle de l’especialització extrema. Vivim en un sistema que, cada cop més, penalitza l’interès divers i mesura l’èxit segons com siguis d'útil en una àrea concreta. Si no ets el millor en alguna cosa, simplement ets invisible.

“I ara, què diu?”, podries pensar. “La curiositat està ben vista, no? És un bon valor per destacar.” I és cert. Quan dius que ets curiosa, se sol considerar un tret positiu de la personalitat. Però la veritat és que aquesta curiositat ben valorada només ho és quan contrasta amb el desinterès. Es valora aquest caràcter com un tret associat a la proactivitat, a qüestionar-se, a plantejar preguntes que ens ajudin a avançar com a societat i que de nou està directament relacionat amb la utilitat i l’aportació de valor a la societat a la qual pertanys.

Però, què passa quan la nostra curiositat va un pas més enllà? Per a algunes, la curiositat no es limita a aprofundir en un tema fins a ser-ne experts, sinó que s’expandeix cap a voler aprendre coses diferents, estimar disciplines diverses i invertir temps en el simple plaer de conèixer. En aquesta competició constant que hem convertit les nostres vides, dedicar temps, esforç i recursos a interessos variats et pot posar en desavantatge respecte a algú altre que se centra exclusivament en un sol objectiu. En aquest sistema, si tens interessos diversos, sembla que han d’estar relacionats entre si i complementar-se per justificar la teva mal anomenada dispersió. En cas contrari, corres el risc de ser percebut com algú poc seriós o incapaç de fer una tria definitiva.

Avui dia, el sistema premia perfils molt específics. S’espera que concentris la teva passió i coneixement en un sol camp, que et converteixis en un expert i que siguis capaç de monetitzar aquesta especialització. Saber una mica de tot no només no es valora, sinó que és un luxe que pocs es poden permetre. D'altra banda, l’educació superior és actualment una inversió econòmica important per la majoria de famílies, i és natural esperar-ne un retorn tangible.

Aquest model d’especialització pot generar avenços en àrees concretes i fer avançar el funcionament de la cadena de muntatge intel·lectual mundial, però té un alt cost per a aquelles que sentim una curiositat diversa i multidisciplinària. En un món on el temps és l'actiu de més valor, aprendre pel simple plaer de fer-ho està deslegitimat. El coneixement sense un objectiu pragmàtic és vist gairebé com la pèrdua d’aquest temps. El menyspreu per l’aprenentatge desinteressat no només coarta la llibertat intel·lectual, sinó que també limita el desenvolupament d’una societat més rica i complexa, capaç d’entrar en converses més desafiants per les nostres ments despolititzades. Aquesta segregació del coneixement i l'accés constant a contingut d'entreteniment mastegat, buit de crítica i d'espai per a la reflexió també ens han dut a la simplificació de les personalitats en la vida quotidiana: "Oh! Ets cuiner! Alguna afició? Ah el tenis! Molt bé. Oh, també jugues a escacs? I sents una passió incontrolable per l'agricultura egípcia? Vaja, quantes coses. Ah, i fa cinc anys vas tenir una etapa on ho vas aprendre tot sobre la ceràmica... Quina persona més curiosa!"

Si pensem en les plataformes educatives i les xarxes socials també arribarem a la mateixa conclusió. Tot i que semblen democratitzar l’accés al coneixement, moltes estan dissenyades per encaixar en el paradigma capitalista. Cursos, tutorials i webinars estan enfocats a adquirir habilitats amb un retorn econòmic directe. Si busques aprendre sobre història, literatura o filosofia, et trobes amb contingut relegat o filtrat sota el prisma de “com utilitzar això per guanyar diners”. Els perfils de creadors de contingut tampoc són diferents, ja que les grans plataformes han confirmat que per rendir i arribar a acumular grans nombres de seguidors, els perfils han de ser especialitzats i han d'estar ben definits. La curiositat pura no té cabuda en aquest sistema. I les conseqüències d’això passen perquè aquelles que sucumbim a l’especialització per pressió podem arribar a sentir-nos desconnectades de nosaltres mateixes, atrapades en un cicle que prioritza la utilitat per sobre el cultiu del plaer intel·lectual. 

I llavors, què fem amb aquesta tensió entre la curiositat i el capitalisme? Potser el primer pas és reivindicar el valor intrínsec del coneixement, independentment de la seva aplicació pràctica. Necessitem espais que promoguin l’aprenentatge lliure, on les persones puguin explorar sense la pressió de justificar els seus interessos en termes econòmics. Des de les institucions educatives fins a les xarxes socials, és urgent fomentar una cultura que celebri la diversitat d’interessos i reconegui que aprendre pel plaer de fer-ho és una forma de resistència. I naturalment, les persones que tenim la llavor de la curiositat plantada a dins nostre, hem de plantejar noves preguntes, compartir els nostres interessos i intentar fer partícip el nostre cercle social d’aquest caos semàntic que ens caracteritza.

L’any 2025, ser curiós és, paradoxalment, un acte revolucionari. Davant un sistema que ens vol com engranatges especialitzats i enfocats a la monetització, triar aprendre pel plaer de fer-ho és una declaració clara d’humanitat. És hora de reivindicar la coneixença com un dret intrínsec a l’home (i la dona), no com un privilegi de la bohèmia amb poder adquisitiu.

I tu? Com sents la curiositat?